Els resultats…

Els resultats de totes les eleccions catalanes

Catalunya ha convocat la seva ciutadania fins a deu vegades per elegir els seus representants al Parlament de Catalunya. Els resultats de totes les eleccions han donat la victòria a Convergència i Unió, en escons, i han permès que el seu candidat, Jordi Pujol, fos investit president de la Generalitat per un període de 23 anys. En els comicis de 2003 i 2006, el Partit dels Socialistes de Catalunya ha aconseguit aglutinar prou suports en els debats d’investidura per accedir al govern, tot i no haver guanyat les eleccions. Això ha estat possible gràcies a l’aritmètica parlamentària, un terme que ha pres tot el protagonisme després de cada resultat electoral.

Resultats a les eleccions del 1980
Les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, celebrades el 20 de març del 1980, arribaven després d’una campanya eclipsada per dos noms: Joan Reventós (PSC) i Jordi Pujol (CiU). El socialista semblava que anava per davant durant la campanya i malgrat que el frec a frec era un fet, finalment es va imposar el candidat nacionalista. La victòria contra pronòstic de Convergència i Unió va ser àmplia i obriria una etapa prolongada d’hegemonia de CiU. En aquelles eleccions també van obtenir representació el PSUC, Centristes de Catalunya – UCD, Esquerra Republicana i el Partit Socialista d’Andalusia.

CiU: 43 escons (31,85%) Jordi Pujol
PSC: 33 escons (24,44%) Joan Reventós
PSUC: 25 escons (18,52%) Josep Benet
CC: 18 escons (13,33%) Anton Cañellas
ERC: 14 escons (10,37%) Heribert Barrera
PSA: 2 escons (1,48%) Francisco Hidalgo

Resultats a les eleccions del 1984
A la segona legislatura el PSC va decidir canviar el seu cap de llista. Josep Maria Obiols, que és com realment es diu l’actual eurodiputat més conegut per Raimon Obiols, va rellevar Joan Reventós. L’aposta socialista, però, va topar amb una consolidació del projecte de CiU, que en aquells comicis augmentaria la representació 29 escons i aconseguiria la seva primera majoria absoluta. El PSC també va augmentar 8 escons respecte al 1980. Aquell any va entrar al Parlament Aliança Popular, convertit anys més tard amb el Partit Popular. El PSUC d’Antoni Gutiérrez Díaz, “Guti”, va registrar una important davallada i va perdre fins a 19 escons. ERC també va baixar (9 escons). I el Partit Andalusista va desaparèixer de l’arc parlamentari.

CiU: 72 escons (53,33%) Jordi Pujol
PSC: 41 escons (30,37%) Josep M. Obiols
AP: 11 escons (8,15%) Eduard Bueno
PSUC: 6 escons (4,44%) Antoni Gutiérrez Díaz
ERC: 5 escons (3,70%) Heribert Barrera

Resultats a les eleccions del 1988
La tercera legislatura es va solidificar l’escenari dominat per dos grans partits. CiU i el PSC van tornar a ocupar la majoria dels escons tot i que la coalició nacionalista va perdre 3 diputats (conservant pels pèls la majoria absoluta) i el PSC en va augmentar 1. A molta distància, la Iniciativa per Catalunya de Rafael Ribó es va estrenar al Parlament amb 9 diputats, seguida d’AP, ERC i uns altres nouvinguts al Parlament: el Centre Democràtic i Social d’Antoni Fernández Teixidó, actualment encara diputat, però militant a les files de CiU.

CiU: 69 escons (51,11%) Jordi Pujol
PSC: 42 escons (31,11%) Josep M. Obiols
IC: 9 escons (6,67%) Rafael Ribó
AP: 6 escons (4,44%) Jorge Fernández Díaz
ERC: 6 escons (4,44%) Joan Hortalà
CDS: 3 escons (2,22%) Antoni Fernández Teixidó

Resultats a les eleccions del 1992
La rivalitat CiU-PSC va tenir els mateixos protagonistes l’any olímpic. Les eleccions es van celebrar el 15 de març i Jordi Pujol va revalidar la majoria absoluta. El PSC va perdre dos escons i qui va experimentar l’ascens més notable va ser un nou candidat a les eleccions catalanes: Àngel Colom liderava una ERC que va obtenir 11 diputats i es va situar com a tercera força. La van seguir IC i el PP d’Aleix Vidal-Quadras.

CiU: 70 escons (51,85%) Jordi Pujol
PSC: 40 escons (29,63%) Josep M. Obiols
ERC: 11 escons (8,15%) Àngel Colom
IC: 7 escons(5,19%) Rafael Ribó
PP: 7 escons (5,19%) Aleix Vidal-Quadras

Resultats a les eleccions del 1995
Aquell 19 de novembre CiU va perdre la majoria absoluta amb una important patacada electoral en què va perdre fins a 10 escons. La resposta podria trobar-se en el fet que el seu principal adversari, el PSC, havia canviat el candidat: Obiols va deixar pas a l’actual conseller Joaquim Nadal. Però els socialistes tampoc van poder mantenir la seva representació i van perdre mitja dotzena d’escons en favor dels partits petits. El PP de Vidal-Quadras, amb 10 diputats més, va treure la tercera posició a ERC. I ICV va augmentar la representació en 4 escons tot i quedar relegada a l’última força de l’arc parlamentari.

CiU: 60 escons (44,44%) Jordi Pujol
PSC: 34 escons (25,19%) Joaquim Nadal
PP: 17 escons (12,59%) Aleix Vidal-Quadras
ERC: 13 escons (9,63%) Àngel Colom
IC-EV: 11 escons (8,15%) Rafael Ribó

Resultats a les eleccions del 1999
Al tombant del segle XX, Jordi Pujol es va presentar per última vegada en unes eleccions al Parlament de Catalunya. El seu projecte havia perdut adeptes en els comicis anteriors i la tendència es va mantenir el 1999, quan CiU va treure 56 escons. La figura de Pasqual Maragall era l’aposta socialista per sortir vencedor d’aquells comicis. Maragall encarnava en certa manera l’esperit de Reventós, i va aconseguir generar molta il·lusió entre l’electorat socialista, que es va visualitzar amb la creació del moviment Ciutadans pel Canvi. Tant va ser així que els socialistes van guanyar en vots, però no en escons. En aquelles eleccions la candidatura socialista es va presentar en solitari, només a Barcelona. A les altres demarcacions electorals ho van fer en aliança amb Iniciativa.

L’aritmètica parlamentària prenia protagonisme. Les candidatures socialistes van obtenir 52 escons (4 menys que CiU) i sumant ICV de Rafael Ribó, n’obtenien 55 (un menys). La balança, per tant, només la podien decantar el Partit Popular i Esquerra. El PP va donar suport a Jordi Pujol en el debat d’investidura i ja feia innecessari el suport d’ERC a les formacions d’esquerra. A partir d’aquell 1999 ja res no seria igual al Parlament.

CiU: 56 escons (41,48%) Jordi Pujol
PSC-CpC (Barcelona): 36 escons (26,67%) Pasqual Maragall
PSC-CpC – IC-V (Tarragona, Lleida i Girona): 16 escons (11,85%) (Montserrat Duch, Antoni Siurana i Marina Geli)
PP: 12 escons (8,89%) Alberto Fernández Díaz
ERC: 12 escons (8,89%) Josep-Lluís Carod-Rovira
IC-V: (Barcelona) 3 escons (2,22%) Rafael Ribó

Resultats a les eleccions del 2003
L’aritmètica parlamentària va propiciar, per primer cop, que Convergència i Unió perdés el debat d’investidura i passés a l’oposició. Els nacionalistes van canviar de candidat i Artur Mas va rellevar Jordi Pujol. Malgrat guanyar les eleccions en vots i en escons, Pasqual Maragall va sumar les complicitats parlamentàries necessàries per ser investit president en el debat d’investidura. Això va ser gràcies al suport dels 23 escons d’Esquerra Republicana, que liderats per segon cop per Carod-Rovira, va protagonitzar un ascens meteòric d’11 escons, i també gràcies al suport dels 9 escons d’Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa que encapçalava, per primera vegada, Joan Saura. D’aquella aliança se’n va anomenar “tripartit”.

CiU: 46 escons (34,07%) Artur Mas
PSC-CpC: 42 escons (31,11%) Pasqual Maragall
ERC: 23 escons (17,04%) Josep-Lluís Carod-Rovira
PP: 15 escons (11,11%) Josep Piqué
ICV-EUiA: 9 escons (6,67%) Joan Saura

Resultats a les eleccions del 2006
Les eleccions del 2006 es van celebrar de manera anticipada. Pasqual Maragall les va convocar en un dia festiu intersetmanal, l’1 de novembre, però ell ja no s’hi presentava. Els socialistes havien posat el ministre José Montilla al cap de cartell. CiU va continuar confiant en Artur Mas, que va aconseguir augmentar sensiblement la representació, amb dos escons. El PSC en va baixar 5 però malgrat tot, la fórmula del tripartit encara sumava majoria absoluta i, de nou l’aritmètica parlamentària permetria reeditar un pacte batejat, en aquesta ocasió, com a “govern d’entesa”. En aquells comicis també va destacar la irrupció d’un nou partit, Ciutadans – Partit per la Ciutadania, d’Albert Rivera.

CiU: 48 escons (35,56%) Artur Mas
PSC-CpC: 37 escons (27,41%) José Montilla
ERC: 21 escons (15,56%) Josep-Lluís Carod-Rovira
PP: 14 escons (10,37%) Josep Piqué
ICV-EUiA: 12 escons (8,89%) Joan Saura
C’s: 3 escons (2,22%) Albert Rivera

Resultats a les eleccions del 2010
CiU torna a guanyar i aquest cop Mas obté prou avantatge. PSC, ERC i ICV han perdut vots a favor, en part, a favor de CIU, que ha sumat 300 vots més que el 2006, un 8%. Montilla plega, no prendrà possessió de l’escó i anuncia el congrés per a la tardor. Mas reclama als partits que no li dificultin la investidura com ha passat en els dos darrers comicis, el líder de CiU confia a ser nomenat president en la segona votació i subratlla que no hi ha una alternativa de govern “possible”. Exigeix a totes les forces una actitud constructiva que eviti “baralles absurdes” en plena crisi. Reagrupament s’estavella i no obté representació i Laporta desembarca a la política amb Solidaritat i entra amb 4 diputats, quatre mesos després de fundar-se.

L’agost de 2010 nasqué Ara o Mai, una entitat que recollia adhesions per una candidatura unitària de tots els partits independentistes catalans a les eleccions al Parlament de Catalunya, lliurant una acta notarial amb més de 7.000 signatures a tots els partits polítics independentistes.

CiU: 62 escons (38,43%) Artur Mas
PSC-CpC: 28 escons (18,38%) José Montilla
PP: 18 escons (12,37%) Alicia Sánchez-Camacho
ICV-EUiA: 10 escons (7,37%) Joan Herrera
ERC: 10 escons (7,00%) Joan Puigcercós
SI: 4 escons (3,29%) Joan Laporta
C’s: 3 escons (3,39%) Albert Rivera

Resultats a les eleccions del 2012
Les últimes eleccions del 2012 es van celebrar de manera anticipada. La convocatòria d’eleccions suposà tancar la novena legislatura de la Catalunya autonòmica al cap de menys de dos anys d’iniciar-se, esdevenint la més breu des de la reinstauració de la democràcia.

Les eleccions venien precedides de la manifestació “Catalunya, nou estat d’Europa” celebrada l’11 de setembre de 2012, amb una assistència d’entre 1,5 i 2 milions de persones, on es reclamà la independència de Catalunya en el que fou la manifestació més multitudinària de la història de Catalunya. La setmana següent, en una reunió entre el President de la Generalitat, Artur Mas i el President del Govern d’Espanya, Mariano Rajoy s’evidencià una gran desavinença entre ambdós líders. Rajoy reiterà a Mas la negativa a discutir la seva proposta de pacte fiscal per a Catalunya, trencant les negociacions entre ambdós governs. En una roda de premsa posterior a la reunió, Mas reiterà la seva decisió de fer un important anunci el dia 25 de setembre, coincidint amb el debat de política general al Parlament de Catalunya.

El trencament entre Mas i Rajoy suposà també trencar els suports parlamentaris que Convergència i Unió havia obtingut del Partit Popular Català durant la legislatura, deixant el govern en minoria i amb la impossibilitat d’aprovar els pressupostos.

El 27 de setembre durant el debat de política general al Parlament de Catalunya s’aprovà una resolució que instava al govern resultant de les eleccions a convocar un referèndum d’autodeterminació de Catalunya de forma preferent abans de 2016. Mas expressà en el seu discurs de la sessió inaugural del debat de política general el seu convenciment que el parlament que sortiria de les eleccions tindria la missió de permetre l’exercici del dret d’autodeterminació de Catalunya.

CiU: 50 escons (30,68%) Artur Mas
ERC-CAT SÍ: 21 escons (13,68%) Oriol Junqueras
PSC-PSOE: 20 escons (14,43%) Pere Navarro
PPC: 19 escons (12,99%) Alicia Sánchez-Camacho
ICV-EUiA: 13 escons (9,89%) Joan Herrera
C’s: 9 escons (7,58%) Albert Rivera
CUP-Alternativa d’Esquerres: 3 escons (3,48%) David Fernàndez

Fonts: 324.cat @324catViquipèdiaelpuntavui.cat

Quant a

La nostra meta... La Independència!

Etiquetat amb: , , , , , , , ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*